 14:45 (Música entre dues guerres) Des dels inicis com a companyia, ens ha preocupat sobretot la idea de fer un retrat d'una època i d'un món que va quedant enrere però que està en la base d'allò que som: nosaltres, aquí, ara mateix. Hem parlat del dolor de l'exili després de la guerra civil i de l'esperança de la vida a La maternitat d'Elna. Hem parlat de la dona sota el franquisme a Alícia ja no viu aquí. Hem aprofitat el llarg somni de la Princesa Aurora per explicar el malson del segle XX a La bella dorment del bosc. I sempre ho hem fet amb música, perquè la música deslliga el record i fa que les vivències viscudes retornin amb la màxima intensitat, una gran emoció. Ho hem fet, fins aquí, a tots els espectacles. I ara ho tornem a fer. Amb 14:45 (Música entre dues guerres) tornem a treballar amb l'actriu i cantant Rosa Galindo, els protagonistes de La maternitat d'Elna. I incorporem al pianista Franco Piccino. Aquest cop també parlarem, però parlarem poc, deixarem que la música d'entreguerres ens expliqui tota sola el món, amb un rastre, aquí i allà, de fotografies d'época i uns breus apunts narratius. Música de Charles Trenet i d'Edith Piaf, de George Gershwin i de Cole Porter, de Kurt Weill i el cabaret berlinès dels anys 20 i 30 i altres cançons d'aquí i d'arreu del món que ens permetran submergir-nos en la dislocada percepció cubista d'un món enfollit per la bogeria surrealista i revolucionària dels anys 20 i la negror dels 30. Una temps per mirar enrere i convertir-se en estàtua de sal. Una producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas.  Tardor 2012 Ja estem treballant en el nou projecte Pau Casals (I am a Catalan)  La primera vegada que vam topar cara a cara amb Pau Casals va ser a Homenatge a Catalunya. En el moment que, tot seguint la narració autobiogràfica de George Orwell, abordàvem la seva fugida d'una Espanya republicana que s'enfonsava en el caos provocat pels fets de maig de 1937, vam pensar que aquell instant quedaria reflectit emocionalment a través de la música d'El cant dels ocells, en una vella gravació en la qual se sent el violoncel inconfusible de Pau Casals. El moment era escènicament d'enorme emotivitat. Després del monòleg on George Orwell relatava la fugida de la policia al servei de Stalin, i en una anticipació del que després seria la fugida massiva que viuria Catalunya mentre l'exèrcit franquista conquistava kilòmetre o kilòmetre el territori fins a la ratlla de França, a la pantalla, i mentre sonava El cant dels ocells, se succeïen les escenes dels passos de la frontera: sota la neu, homes, dones, nens, carregats amb maletes, farcells, cistells, carretons... Els actors no feien res, romanien immòbils asseguts a l'escenari fins que acabava de sonar l'última nota del violoncel de Casals i es projectava l'última imatge, que era la d'una dona asseguda sense esma entre les runes de la seva casa després d'un bombardeig. Un dia, però, las imatges no van entrar (coses de la tècnica). Els actors, d'esquenes a la pantalla, no van veure que allò no funcionava. La música va començar sonar. El moment va ser crític. Per un moment vam tenir la sensació de que allò era un autèntic desastre, que el públic ho havia de notar per força... Però el violoncel de Pau Casals anava sonant. El públic l'escoltava en un silenci d'una densitat gairebé palpable. Ens vam adonar que passava una cosa realment estranya. Va sonar la música sencera i, tot just acabada l'última nota, el públic, com impulsat per un ressort, es va posar dempeus i va aplaudir en una mena de catarsi unànime que va fer-nos adonar de la profunda significació, de l'arrelament emocional, que aquella música i, amb la música la figura de Pau Casals, tenia per al públic. Dues versions d'El cant dels ocells interpretat per Pau Casals   Pau Casals a casa seva Pau Casals a la Casa Blanca el 1961 Concet davant dels Kennedy   |